dissabte, 22 de novembre de 2014

TOT JUGANT AMB UN BASTÓ (Gianni Rodari)

Encara queda més d'un mes pel Nadal i ja ens bombardegen amb ofertes de joguines, potser és moment de compartir amb vosaltres aquest conte curtet de Gianni Rodari. Probablement la joguina més cara no sempre és la millor...


Un dia el petit Claudi jugava al rebedor de l’escala, i pel carrer va passar un avi que duia unes ulleres d’or, caminava encorbat, recolzant-se en un bastó, i precisament davant de la porta, el bastó li va caure.
En Claudi, precipitat, va anar a recollir-li i li va donar al vell, que li va somriure i li va dir:
-Gràcies, però no em serveix. Puc caminar molt bé sense ell. Si t’agrada, te’l regalo.
I sense esperar resposta es va allunyar, i semblava menys encorbat que abans.
En Claudi va romandre allà amb el bastó entre les mans sense saber ben bé què fer.
Era un bastó comú de fusta, amb el mànec corb i la punta de ferro, i no es notava res més d’especial. En Claudi va colpejar dues o tres vegades el terra amb la punta, després, gairebé sense pensar-s’ho va muntar en el bastó i vet aquí que no era només un bastó, sinó un cavall, un meravellós poltre negre amb una estrella blanca al front, que es va llançar al galop al voltant del pati, renillant i fent sortir espurnes dels còdols.
Quan en Claudi una mica meravellat i una mica espantat, va aconseguir posar el peu al terra, el bastó era novament un bastó, i no tenia cascos sinó una senzilla punta oxidada, ni crineres de cavall, sinó el mateix mànec encorbat.
-Vull provar de nou. – va dir el Claudi, quan va aconseguir recuperar l’alè.
Va tornar a muntar al bastó, i aquesta vegada no va ser un cavall, sinó un solemne camell amb dos geps- i el pati era un immens desert per a travessar, però en Claudi no tenia por i observava des de lluny, per veure aparèixer l’oasi.
-“Certament és un bastó encantat“. – es va dir en Claudi, pujant per tercera vegada.
Ara era un automòbil de carreres, tot vermell amb el número escrit en blanc sobre del capó, i el pati una pista sorollosa, i en Claudi arribava sempre el primer a la meta.
Després, el bastó va ser una motonau i el pati un llac amb aigües tranquil·les i verdes, i després una nau espacial que solcava els espais, deixant rere seu una estela d’estrelles.
Cada vegada que en Claudi posava el peu a terra el bastó prenia el seu aspecte pacífic, el mànec lúcid, el vell capçat. La tarda va passar ràpida entre aquells jocs.
Cap al vespre en Claudi va treure el cap cap a la carretera, i vet aquí que veu el vell amb les ulleres d’or.
En Claudi el va observar amb curiositat, però no va poder veure en ell res d’especial: era un vell senyor qualsevol, una mica cansat pel passeig.
-T’agrada el bastó? – va preguntar somrient . En Claudi va pensar que li demanava i li va allargar, enrogint. Però el vell va fer un senyal de que no.
-Conserva’l. – li va dir. – Què faig jo amb un bastó? Tu pots volar, jo només podré recolzar-me. Em recolzaré al mur i serà el mateix.
I va marxar somrient, perquè no hi ha persona més feliç que el vell que pot regalar alguna cosa a un nen.

Recuperat de: http://jugarijugar.wordpress.com/2012/03/16/tot-jugant-amb-un-basto/

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Que bonito Alicia, me ha emocionado...
Es maravilloso observar a los niños creando su mundo de fantasia, verdad?
Maria

Alicia ha dit...

Sí, es un cuento muy bonito y muy cierto.
Totalmente de acuerdo contigo sobre la capacidad creativa de los niños, lástima que a muchos adultos (y a muchas marcas de juguetes), les cueste entenderlo...